MANS QUE ORAN – A. DURERO

Al segle XV, en un petit llogaret proper a Nürenberg, vivia una família amb diversos fills. Per posar pa a taula per a tots, el pare treballava gairebé 18 hores diàries a les mines de carbó, i en qualsevol altra cosa que es presentés. Dos dels seus fills tenien un somni: volien dedicar-se a la pintura. Però sabien que el seu pare mai podria enviar a cap d’ells a estudiar a l’Acadèmia. Després de moltes nits de converses callades, els dos germans van arribar a un acord. Llançarien a l’aire una moneda, i el perdedor treballaria a les mines per pagar els estudis al que guanyés … En acabar els estudis, el guanyador pagaria llavors els estudis al que quedés a casa amb la venda de les seves obres. Així, els dos germans podrien ser artistes.

Van llançar a l’aire la moneda un diumenge al sortir de l’església. Un d’ells anomenat Albrecht Dürer, va guanyar i se’n va anar a estudiar a Nüremberg. Llavors, l’altre germà, va començar el perillós treball a les mines, on va romandre durant els següents quatre anys per sufragar els estudis del seu germà, que des del primer moment va ser tota una sensació a l’Acadèmia. Els gravats d’Albretch, les seves tallats i els seus olis van arribar a ser molt millors que els de molts dels seus professors, i per al moment de la seva graduació, ja havia començat a guanyar considerables sumes amb les vendes del seu art.

Quan el jove artista va tornar al seu poble, la família Dürer es va reunir per un sopar festiu en honor seu. En finalitzar la memorable vetllada, Albretch es va posar de peu en el seu lloc d’honor a la taula, i va proposar un brindis pel seu germà estimat, que tant s’havia sacrificat treballant a les mines per fer realitat els seus estudis. I va dir:

– “Ara, germà meu, és el teu torn. Ara pots anar a Nüremberg a perseguir els teus somnis, que jo em faré càrrec de totes les despeses. ”

Tots els ulls es van tornar plens d’expectativa cap al racó de la taula que ocupava el seu germà. Però aquest, amb el rostre xop de llàgrimes, es va posar dret i va dir suaument:

– “No, germà, no puc anar a Nüremberg. És molt tard per a mi. Aquests quatre anys de treball en les mines han destruït les mans. Cada os dels meus dits s’ha trencat almenys un cop, i l’artritis a la mà dreta ha avançat tant que fins i tot em va costar treball aixecar la copa durant el teu brindis. No podria treballar amb delicades línies el compàs o el pergamí, i no podria manejar la ploma ni el pinzell. No, germà, per a mi ja és tard. Però sóc feliç de que les meves mans deformes hagin servit perquè les teves ara hagin complert el seu somni. ”

Més de 450 anys han passat des d’aquell dia. Avui els gravats, olis, aquarel • les, talles i altres obres d’Albretch Dürer poden ser vistos en museus al voltant de tot el món.

Però segurament vostè, com la majoria de les persones, només recordi un. Segurament fins en tingui un a la seva oficina oa casa.

És el que un dia, per retre homenatge al sacrifici del seu germà, Albretch Dürer va dibuixar: Les Mans maltractades del seu germà, amb els palmells unides i els dits apuntant al cel.

Va cridar a aquesta poderosa obra simplement “Mans”, però el món sencer va obrir immediatament el seu cor a la seva obra d’art i se li canvio el nom a l’obra pel de “Mans que preguen”.

La propera vegada que vegis una còpia d’aquesta obra, mira-la bé. I tant de bo que serveixi perquè, quan et sentis massa orgullós del que fas i molt pagat de tu mateix, recordis que a la vida Ningú mai triomfa sol!

Anònim